El TC salva l’amor propi i la pau federalitzant…
Fonxo Blanc
Em sento més a prop de les reaccions de la vicepresidenta (mig vilanovina), per bé que prou aplaudeixo la serena indignació del president Montilla.
Fins i tot, en la seva institucional proclama “Ara és el moment de treballar amb intel•ligència i passió per assolir tot el que ens havíem proposat en pactar l’Estatut”, posa en valor dues idees-força manllevades del més potent filòsof viu i del millor assagista que mai no parirem: “la materia de inteligencia y pasión” còpula d’antagònics exposada per Eugenio Trías en la seva Proposició ontològica a Los límites del mundo (Ariel, desembre 1985); “pactar”, la il•lusió de Vicens Vives gravada a Notícia de Catalunya (Destino, 1954): “el jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar la realitat de la vida social i establir la més estreta responsabilitat individual i col•lectiva en el tractament de la cosa pública”. Escolta-ho, Sepharad i Lavínia!
En l’exemplar oficial del text de l’Estatut he anat esborrant (en llapis…) els incisos i algun apartadet sencer declarats inconstitucionals. D’obra d’enderroc “rien de rien”. Com a màxim: el corporativisme centralista dels jutges ensenyant l’orella i, en definitiva, fent-nos saber el migrat catàleg de conflictes que xafen polls, que ens encenen passions (a etnocèntrics separadors vs separatistes retroalimentant-se i als persistents federalitzants que com Sísif pugem i baixem la pedra del nostre projecte multipolar Viles – Barcelona – Madrid- Brussel•les – G 20).
Per pura pulsió d’amor propi el TC ha dictat sentència – “el honor calderoniano”… Però la sorruda presidenta, la laboralista lleonesa María Emilia Casas (n.1950), prou que ja ha entrat en el quadre d’honor dels nostres còmplices amics en “l’encaix del catalanisme dins la pluralitat hispànica”: com Besterio, com Fdo.de los Rios, com Azaña; com Enrique Barón, com Joaquín Almúnia; com ZP, com el gran Pérez Rubalcava, com el gallec Camacho, com la superministra Salgado.
La nòmina de conflictes ja sabem que és contumaç i limitada: (a) la carrega patològica de l’equívoc “nació” – motiu de paranoies i de deliris de grandesa. Som una “nacionalitat”? Doncs, com Europa -troballa d’Ortega- i Espanya -tesi d’Anselmo Carretero- també som una “nació de nacions” -enginy de Lluís Armet: com un fractal, expressem com a element la complexitat del conjunt + (b) la por al monolingüisme catalanesc perquè “qui mal fa malpensa”; per la qual cosa no la podem predicar com a “preferent” a la vida pública, sinó de “vehicular” (constitucionalitzant la immersió escolar!). Si sempre, tothora l’empréssim, prou que hi accediria: tant com a preferent, que com a radical igualació social -com tant bé argumentava el catedràtic Pere Martí al notari(o) César Martín… + (c) la regulació dels poders financers públics (impostos municipals i pastís federal) i privats (caixes) – quanta lucidesa / visió la de CP! en confederar-se amb Múrcia i Granada amb seu madrilenya…
