La cultura del no manteniment

Daniel Garcia-Peris

Gelida

L’accident a l’estació de rodalies de Castelldefels ha fet parlar molt aquests dies. Tothom ha volgut prendre part per una de les causes de l’atropellament mortal de 12 persones la nit de Sant Joan. Però com en moltes ocasions, no hi ha una causa única sinó una suma de circumstàncies que en major o menor grau contribueixen a un trist desenllaç. És cert que està prohibit creuar les vies però també és cert que cal dimensionar adequadament els espais per anticipar-se als problemes. D’entrada, les andanes del baixador són de les més estretes que pots trobar a la xarxa de trens de Rodalies, però a més a més, aquí entra en joc l’eterna manca d’inversions i manteniment la qual hauria de ser la primera prioritat en transport públic.

És molt difícil que al metro de Barcelona veiem algú creuar les vies. És cert que les andanes són més altes i que la freqüència de trens és molt més important però també hi ha un detall important. A pràcticament totes les parades hi ha sortida a tots dos extrems de l’andana. Per què a les estacions de rodalies no passa això? De fet encara n’hi ha moltes que no tenen ni un pas soterrat. La resposta habitual és que s’està pendent d’un pla integral de reforma, el qual s’aplica en paquets d’estacions per fer-ho més econòmic. Així doncs, hi ha usuaris que tenen la sort que la seva estació va ser una de les afortunades i tot està lluent i polit, que fins i tot les papereres brillen. En canvi, d’altres han d’utilitzar estacions pràcticament abandonades. Al Penedès en tenim una bona mostra d’aquests contrastos, per exemple amb les estacions de Gelida i els Monjos. Dues poblacions amb un número d’habitants similars però amb un servei molt diferent. Ja no parlem del cas de l’estació del Vendrell que –malgrat les contínues reivindicacions– en molt aspectes no està a l’alçada d’estacions de viles molt més petites.

És la cultura del no manteniment. És prefereix fer reformes a fons, costoses i moltes vegades innecessàries, que efectuar un manteniment adequat, rigorós i sense esperar que la ciutadania mitjançant els mitjans de comunicació ho reclami. Sempre hi ha excepcions dignes de lloar, però al nostre país el manteniment públic és força deficitari i ara, amb la remodelació “forçosa” de carrers gràcies als plans E i similars, ho patirem de ple els propers anys. Darrerament hem tingut un bon exemple d’aquesta situació i que demostra l’extensió d’aquesta falta de previsió en el bon funcionament dels espais públics a totes les administracions. Gràcies a la reclamació veïnal a Ràdio Gelida, de la qual també es va fer ressò El 3 de vuit, s’ha aconseguit que el camí del poble a l’estació s’arrangés mínimament. Continua sent un camí de terra però ara no és ple de bardissa i les palades de grava han tapat de moment els esvorancs. Ara bé, no sabem si ha estat només la pressió dels mitjans de comunicació o la vergonya de comparar l’estat d’aquest pas natural que molts gelidencs fan servir per anar i tornar de la feina amb la instal•lació d’unes escales mecàniques que costen 700.000 euros a un poble de 7.000 habitants per pujar 15 metres. I ja veurem quan arribi el moment de fer el manteniment. Els precedents no són encoratjadors…