El delit narrador de Ramon Grau: Reserva verda / Vegueria…

21/06/2010 - 08:13h

Fonxo Blanc

Manllevo el títol d’un fragment prou revelador del mateix text; com s’escau en bona llei: pouant sempre tot judici crític partint-ne de l’original. Ja arribats al capítol 11.II (fins a la pàg. 268 llegida!), Marta Alonso, la narradora-protagonista en primera persona, ens confessa: “(En Miquel Surià) era poruc i preferia ser prudent. En canvi, jo era cada dia més temerària. Estava allargant innecessàriament la meva estada a Catalunya pel morbo que em provocava conviure amb un tros d’home com en Pere Lluís i perquè la investigació de la societat secreta m’havia proporcionat un delit periodístic que no havia sentit mai en la meva trajectòria professional”.

Tot un possible autoretrat dels dos Ramons del Ramon Grau? El quotidià feiner, el cap de premsa del seu Ajuntament natal, publicitant la política de la majoria de Govern: potser tot prudència i també aquella “servitud” que tan blasmà Puig i Ferrater; l’imaginatiu a raig fet: en una fita més de la seva vocació de narrador de ficcions, plenes d’incidents amb nusos que es fan i es desfan i es tornen a nuar: ara, aquesta llarga i elaborada novel•la Reserva verda: per esplaiar-se en la literatura que sempre aspira a compensar les frustracions de la vida -segons el lema de Cesare Pavese: morbo i delit: la complaença en la transgressió, en el nociu per als usos socials tradicionalistes i el vívid plaer de l’ànim i dels sentits- vet ací la vida intensament viscuda vivint-se, que només en tenim una!

Delit, la desiderata d’Ausiàs March antídot de l’angoixa que originà la seva poesia pionera en català; el “deleite” que Ortega y Gasset proposa com l’imperatiu vital del sentiment cultural de Bellesa… Delit que explica aquella mirada febrosa del periodista i narrador audiovisual / verbal Ramon Grau. Delit temperamental que han culminat en empreses, sense parió: la idea matriu de Nissaga de poder (amb 24 anys); tota una pel•lícula amb tots els ets i uts (Bomba de relojería, 1997; amb 28 anys); ara, el text de la novel•la, quan enceta la quarantena la prodigiosa fornada dels ben nascuts i ben nascudes el 1969, perquè companys de Ramon Grau d’aquell 3r F del curs (que al maig va fracassà el Barça a Sevilla contra l’Steaua) en són i seran per sempre la historiadora doctora Belén Moreno, les artistes plàstiques Anna Olivella i Anna Mongay, el compaginador i professor Jordi Sadurní, la psicòloga social Mercè Salat, el directiu de Càpsules César Herráiz, la filòsofa en raó vital Núria Martín, etc.

El testimoni d’aquell grup on Ramon Grau aportava tota la mitomania que tant ens relligava prou que l’hem copsat en el retrat… del primer mort!… de la intriga: Àlvar Ventura com a refosa de Jordi Vidal (n.28 d’abril de 1956) i el qui ja li llegia com a primat protecció de les cries (n.29 d’abril de 1954). Així ens mata el nostre estimadíssim Ramon Grau: “Pel front li lliscava un reguitzell de sang que brollava d’una ferida oberta al cap, esbardellat com una síndria contra les roques del fons del precipici de darrere del santuari de santa Maria de Foix”. RIP, doncs…

 

També et pot interessar

Comentaris