Unamuno, Robinson Crusoe, Sant Fèlix i jo.

César Martín

Cada any poso el dit a l’estampa de Sant Fèlix. L’home no em diu res, però em somriu

Un dia, quan Unamuno era molt jove, en tornar de combregar, va obrir la Bíblia. Va posar el dit, a l’atzar, en una línia. El dit es va aturar a l’alçada de Marc, 15, 16: “Aneu pel món i prediqueu l’evangeli”. Unamuno va interpretar que Déu li demanava ben clarament fer-se sacerdot, però com que aquesta no era pas la seva idea va decidir repetir l’experiència. Per segon cop va obrir la Bíblia. Aquesta vegada el dit va assenyalar Joan, 9, 27: “Ja us ho vaig dir i no vau escoltar. Per què voleu sentir-ho una vegada més?” Molts anys després, Don Miguel va escriure que “el record d’aquestes paraules m’ha acompanyat sempre”.

Robinson Crusoe relata una experiència similar: “un matí en què em trobava molt trist vaig obrir la Bíblia i els meus ulls van caure sobre aquestes paraules: ‘mai de la vida et deixaré ni t’abandonaré’. Immediatament vaig pensar que aquestes paraules eren per a mi. A qui si no podien referir-se, en forma tan pertinent, en el precís instant en què em trobava tan trist i abandonat de Déu i dels homes?”

Penso que a l’autor de “Niebla” no li faria res -potser fins i tot li agradaria- trobar-se en pla d’igualtat amb un personatge de ficció com Robinson Crusoe, i vull pensar que ni a l’un ni a l’altre no els importaria fer pinya amb Sant Fèlix, un home a cavall entre la realitat i la ficció.

Però què té a veure Sant Fèlix amb tot plegat?

Una de les característiques dels llibres sagrats és que tothom que hi arriba amb el cor net en treu una paraula que el crida, l’exigeix i l’ajuda a ser millor. Unamuno, com era previsible, va sentir amb nitidesa la veu tràgica que reclamava la seva mida gegantina i a la vista de la seva obra no hi ha dubte que va lluitar per trobar una resposta a l’alçada. En circumstàncies ben diferents, Robinson va rebre la paraula més oportuna, la que li calia per mantenir l’esperança i viure.

Crec que Sant Fèlix, el més humil dels sants del cel, és una mica com la Bíblia, capaç d’escalfar l’ànima de tots aquells que se li acosten, però, a diferència del Llibre, ho fa sense paraules, ni grans ni petites, ni altes ni baixes, amb la sola força del silenci.

Aquest Fèlix modest i cordial, de qui gairebé no en coneixem res amb certesa, sap entendre’ns millor que ningú. És un sant nòmada que ha renunciat a la vida confortable dels altars per anar de casa en casa. No vol grans altars, perquè en té prou amb un racó al menjador, a prop del sofà, per seguir bé les converses. Tampoc no s’estima sentir grans lletanies, sinó el soroll de la canalla, tota classe de músiques i, a les nits, una mica de televisió. Un cop l’any recorda la fragància de l’encens, però pel dia a dia disfruta més amb les olors dels dinars, sobretot si l’administrador o l’administradora que l’acull és un bon cuiner.

Cada any poso el dit a l’estampa de Sant Fèlix. L’home no em diu res, però sempre somriu. Tinc el convenciment que és la seva manera de dir-me que tot i que faig tantes coses malament encara no està tot perdut, encara sóc a temps de millorar una mica.